Relato 14: 3 microrelatos premiados

Proyecto Ahora/Ara 

Quinto desafío por la erradicación de la violencia contra las mujeres del Institut Universitari d’Estudis Feministes i de Gènere «Purificación Escribano» de la Universitat Jaume I de Castelló. 2017

En este enlace podéis encontrar el libro con la recopilación de todos los relatos. 
AHORA ARA recopilacion relatos contra la violencia de genero


Mi relato: QUAN VA COMENÇAR? / CUANDO EMPEZÓ? 

La mire. No sabria dir-li. 
El dia que em vaig preguntar per què havia de ser jo la que cuidara dels pares, sols per ser la filla i no el fill. 
O per què era el meu marit qui havia de dir sempre l’última paraula. 
Tal volta quan vaig qüestionar aquelles normes instaurades des del primer dia de naixement, com la de vestir-me de rosa. 
Però la policia no pregunta això. 
Es refereix a quan va començar el meu home a alçar-me la mà. 
Començar... no comença el mateix dia que t’alcen la mà.
Estic massa cansada. Per això li conteste: el dia que, en alçar-me de taula, sols vaig arreplegar els meus plats. 



CUANDO EMPEZÓ?
La miro. No sabría decirle.
El día que me pregunté por qué tenía que ser yo la que cuidara
de los padres, solo para ser la hija y no el hijo. 

O por qué era mi marido quién tenía que decir siempre la última palabra.
Tal vez cuando cuestioné aquellas normas instauradas desde el primer día de nacimiento, como la de vestirme de rosa.
Pero la policía no pregunta esto. 

Se refiere a cuando empezó mi hombre a levantarme la mano.
Empezar... no empieza el mismo día que te levantan la mano.
Estoy demasiado cansada.
Por eso le contesto: el día que, al levantarme de mesa, solo recogí mis platos.



El mismo concurso en el 2012 : Tot arrere   / Todo atrás

- la nina, el conte ...
- el baló, la bici, els deures...
- la cartilla, la roba, les fotos...
- ¡Teresa!
A l’escoltar la veu va abraçar la filla mentres el fill se li aferrava a la cama.
Eixint va veure el seu rostre en l'espill del rebedor, l'ull es li amorataba però la boca ja no sagnava.
Va entropessar perdent una sabatilla a l’escoltar de nou ¡Teresa!
No va tornar per a arreplegar-la.
A pesar de la borratxera ell tindria forces per a seguir-los si s'adonava.
Van arrancar a córrer en plena nit i en pijama.
Una casa d'acollida els salvaria de l'infern, encara que fóra a costa de deixar-ho TOT ARRERE.



- la muñeca, el cuento ...
- el balón, la bici, los deberes...
- la cartilla, la ropa, las fotos...
- ¡Teresa!
Al escuchar la voz abrazó a la hija mientras el hijo se le aferraba en la pierna.
Saliendo vio su rostro en el espejo del recibidor, el ojo se le amorataba pero la boca ya no sangraba.
Tropezó perdiendo una zapatilla a la escuchar de nuevo ¡Teresa!
No volvió para recogerla.
A pesar de la borrachera él tendría fuerzas para seguirlos si se daba cuenta.
Echaron a correr en plena noche y en pijama.
Una casa de acogida los salvaría del infierno, aunque fuera a expensas de dejarlo TODO ATRÁS.





Relato ganador del 2º concurso "Microrelats i poesia per a dones".  
Escrito en Valenciano. 
Más abajo lo encontrareis escrito en Castellano. (noviembre 2019) 


- Això ho haurà escoltat al malcriat del teu home.
Mire a ma mare i calle.
Continue netejant i després sec al seu costat. Mirem la tele.
La meua filla trasteja pel pati.
El que li ha dit ma filla a sa àvia és una veritat com una casa. Ma mare no té dret de ficar zitzània entre jo, son pare i la xiqueta.
Al cap i al fi ella sols a dit:
- Ma mare pareix la teua criada… Cada dia ací ficada.
Xe quina xiqueta, quins botons dir això. I jo ací, sense poder obrir la boca per a contestar que és injust que perquè siga la filla haja d'encarregar-me de tot.

En la tele parlen d’un assassinat masclista. Ma mare diu:
- Com està el món. Què poca cosa som les dones.
Jo em mossegue la llengua.

- Em vull anar a casa – la meua filla entra del pati.
És tard. La xiqueta besa a sa àvia, que trau un bitllet i la llista de la compra. Vaig a agafar-la, com sempre. I és eixa xiqueta que vaig parir fa 11 anys la que ens diu amb tota naturalitat:
- No entenc per què has de netejar-li i a més fer-li la compra. L'oncle també té dues mans, i es passa moltes hores al bar.
Ma mare torna a dir:
- Això segur són coses del malcriat de ton pare.
Però la xiqueta li diu que no, que a veure si es pensa que ella no és prou llesta per a veure'l. Que això salta a la vista. De qualsevol que tinga ulls.

Ma mare la mire. I es guarda la llista i el bitllet.
Nosaltres marxem a casa.
Pel camí jo li estreny molt fort la mà a la meua filla.
I ella em somriu.



- Esto lo habrá escuchado decir al malcriado de tu marido. 
Miro a mi madre y callo. Continúo limpiando y después me siento a su lado. Miramos la televisión. Mi hija trastea por el patio.
Lo que le ha dicho mi hija a su abuela es una verdad como una casa. Mi madre no tiene derecho de meter cizaña entre yo, su padre y la niña. Al fin y al cabo ella solo ha dicho: 
- Mi madre parece tu criada… Cada día aquí metida.
Qué niña, qué coraje tiene en decir esto. Y yo aquí, sin poder abrir la boca para contestar que es injusto que porque sea la hija tenga que encargarme de todo.

En la tele hablan de un asesinado machista. Mi madre dice:
- Cómo está el mundo. Qué poca cosa somos las mujeres.
Yo me muerdo la lengua.

- Me quiero ir a casa – dice mi hija entrando del patio.
Es tarde. La niña besa a su abuela, que saca un billete y la lista de la compra. Voy a cogerla, como siempre. Y es esa niña que parí hace 11 años la que nos dice con toda naturalidad:
- No entiendo por qué tienes que limpiarle y además hacerle la compra. El tío también tiene dos manos, y se pasa muchas horas en el bar.
Mi madre vuelve a decir:
- Esto seguro que son cosas del malcriado de tu padre.
Pero la niña le dice que no, que a ver si se piensa que ella no es bastante lista para verlo. Que esto salta a la vista. De cualquier que tenga ojos.

Mi madre la mira. Y se guarda la lista y el billete.
Nosotras marchamos a casa.
Por el camino yo le estrecho muy fuerte la mano a mi hija.
Y ella me sonríe.




Comentarios

Entradas populares de este blog

Relato 11: Palmira Plá, mas que una maestra republicana.

RELATO 7: Cosas de Mujeres.

RELATO Nº 5 . Juanjo Ballesta no lo sabe.