otros BLOGS de interés.


Mis creaciones de cerámica en...

viernes, 11 de mayo de 2012

RELATO Nº 4: " El Hort dels Corders" (col.laboració al llibret de la gallata Hort dels Corders de castelló)

.... ni la font moderna del Ripo, ni els gronxadors....
" El Hort dels Corders" (col.laboració al llibret de la gallata Hort dels Corders, en el 2010)


Alce la vista cap al nostre cel, lluminós i blau.
Uns coloms descenen d’ell, llépols per picotejar les molletes de pa que uns xiquets els tiren. De sobte, i de manera fortuïta, creua veloç un lloro de pelatge verd i exòtic, deixant escapar el seu peculiar crit mentres va a la cerca del Parc Ribalta. Els menuts ocells mediterranis també s’atreveixen a ocupar part del cel, saltant distraigudament per les teulades, arbres i plaça, roban les poquetes molletes que els coloms deixen escapar. Somric observant les seues atrevides maniobres, mentre en pregunte si ells, els ocells castelloneros, són l’únic que ens queda. Els ocells alcen el vol i jo els segueix amb la mirada. Açí està. El cel de Castelló. Observant-me, observant-mos des de l’altura. El mire amb delectació. Preguntant-me si a més dels ocells, este cel blau és tot el que ens queda… El que ens queda d’aquell passat tan llunyà, tan proper i tant de nosaltres. Algú em va dir que sols un arbre de fortes arrels és capaç de soportar fins la pitjor tempesta. Em pregunte si el nostre arbre té eixes arrels, fortes i fondes, capaces de foradar i arrelar-se en la terra roja i fecunda de Castelló. O serà en canvi un arbre dèbil i descuidat que al menor embat morirà davant la indiferència del seu propi poble. Alce la vista cap el nostre cel, lluminos i blau. Qüestionan-me esta volta si ells també l’observaren des del mateix punt on estic ara, sentada en un banc… però em recorde que aleshores no hi havien bancs i la terra era tot el que tenien per sentar-se a descansar. Amagada darrere les ulleres de sol tanque els ulls i fantasetge una estoneta. Imatgine que un altre món, dins del d’ara, està ací, davant de nosaltres i sols cal esforzar-se un poc i cridar-lo amb paraules d’amor, per a que isca al nostre encontre. I jo ho faig, ara i sempre que puc: tanque els ulls, formule la frase màgica i l’enxisament funciona!. Al voltant de mi ja no hi han cases, ni l’antic edifici d’Hisenda, ni la Casa Gran, ni l’estatua del Rei En Jaume, ni el parking, ni la font moderna del Ripo, ni els gronxadors, ni el quiosc amb les seues begudes, taules i cadires, ni els xiquets de diferentes races jugant per la plaça, ni els peatons creuant-la afaenats en les seues tasques diàries… inclòs alguns parlant llengües que jo desconec però que des de fa pocs anys s’escolten per la nostra terreta. Sí… tota eixa realitat d’ara, diversa i cosmopolita, s’ha desdibuixat i diferents imatges m’ envolten:

"El mateix cel blau d'aleshores, d'ara, i de sempre..."
Corren altres temps, altres costums, altres personatges, altres escenaris… encara que de fons esta el mateix cel blau d’aleshores, d’ara, i de sempre. És el nostre cel mediterrani, el cel que observe jo ara i que ulletjava el Vicent… per aquells temps… . Vicent es neteja la suor amb la manega de la camisa, perque hui el sol cau a plom i ell ha fet ja dos viatges de cànem fins l’Hort. Estem a finals del segle XVIII i des de fa décades la Plana de Castelló està invadida de finques cultivades de cànem, convertin-mos així en els principals abastidors de la Peninsula. Tan de cànem ha fet que proliferen els oficis de filaters, teixidors, soguers i aspardenyers, repartits entre unes 200 families i 300 telars. Vicent esta cansat i mire el canem pensant en lo que costa fer un metro de cordell. El canem l’ha tingut que sembrar entre febrer i maig, i segar-lo pels voltants de la Mare de Deu d’agost, desprès de deixar-lo secar 3 ó 4 dies l’ha colpejat fins separar les fulles de la titja, posteriorment l’ha submerjit amb aigua per a que fermentara i es desferen les fibres de les parts llenyoses, novament ha calgut tornar a secar les plantes per extraure la cànula que cobréis la fibra i procedir al pentinat. Tasca que finalment va a fer en aquell Hort. Vicent esbufega i busque en aquell caluros dia de final d’agost un poquet d’alivi amb un parell de traguets d’aigua fresqueta del cantrelló. Pèro aixó no li dona massa consol: a voltes els ulls se li torven, els pulmons se li ofeguen i l’estomac també se li rebolique. Ja li ho va advertir el metge: treballar amb el cànem és un ofici insalubre. Tant ho es que fins les autoritats han restringit les zones on es poden fer estes llavors. Ja fa temps d’aixó, corría l’hivern del 1780, quan l’Ajuntament va prohibir als soguers filar i tindre les seues rodes al voltant de la Muralla, dels carrers de la vil.la i els arrabals, baix multa de cinc lliures cada ú, autoritzant-se únicament aquell solar dispost a l’efecte…. (Encara és massa prompte però amb els anys aquell hort sería conegut per tot el món com l’Hort del Corders, sent adquirit en 1872, en pública subasta, pel Gremi de l’ofici) Vicent bufa i rebufa, esgotat de tant de treball i misèria, però com sol passar amb els pobres de bon cor, encara té ànims per conformar-se i dir-se que ell és algú realment afortunat, perquè el Vicent és descendent de gent de l’ofici i compte amb un taller artesà, que com tots els de Castelló, també li serveix com a vivenda pròpia. El cànem el treballen en el denominat « Obrador » situat en l’últim pis, per a que circule l’aire pels amples ventanals i així s’evite com es Puga la ingesta de la pols en suspensió que genera la seua manipulació. La costum de que el taller també siga vivenda, ha fet que la mà d’obra d’este ofici siga familiar i que el torn, la carda, el teler, el banc solero, el xamarit, els aprimadors, les agulles, els formers i altres eines, a mès dels secrets i el bon fer del mestre artesà passen de pare a fill, sent el sosté i sobre tot, el monopoli d’estes families. El Vicent veu vindre a la seua dona, esgotada com ell per l’intens treball. I no hi ha per a menys perquè la madeixa de huit onces li coste de filar a una dona tot un dia i fins ben tard per la nit, tot aixó per un miserable preu. Pero Paca es animosa i no decau, aguanta i fila, i fila, i fila i pareix com si mai es cansara, encara que les ulleres 

"...aguanta i fila, fila, i fila i pareix ... "

 que envolten els seus ullets no le deixen disimular lo consumideta que va per dins. Vicent sap la raó d’eixa fictícia fortalesa, i és el seu amor propi, que no és el mateix que l’orgull: La Paca no vol acabar en la casa de La Misericòrdia. Destí de tots els pobres de solemnitat de la ciutat. La majoria d’ells espardenyers, soguers, teixidors, costureres i filadores. Son tants els companys d’ofici els que han acabat alli que en la Casa de la Misericordia s’ha fet necessari planificar alguns telars per teixir llenç, peines per a rastrillar el cànem i dos rodes per a filar, i així que els pobres fasguen alguna cosa de profit. També s’ha decidit que els xiquets més menuts vaixguen a parar al col.legi d’Orfes de Sant Vicent Ferrer, fundada en 1789, on s’els ensenya a llegir, escriure i tota sort de llavors relacionades amb el cànem i corderia. Les autoritats tenen tant d’interés en això que els qui expresen la seua voluntat de continuar amb aquest ofici poden quedar-se en l’escola fins els 16 anys i els qui no volen, han d’eixir als 14 anys”. Però la Paca no vol que la seua Mercedetes, ni el seu Lluisset acaben allí, per aixó fila, fila i fila i torne a filar… encara que els ulls se li tanquen… pero els seus dits, plens de dureces encara que ella s’els unte amb oli, no deixen de moure’s fins ben avançada la nit. Vicent somriu a la Paca, que arriva amb el saquet de la brena. Al Vicent se li sent la panxa, perquè està amb un tros de pa i cinq figues seques des que es va alçar a l’alba. Paca ja esta al seu costat i junts, com cada dia, busquen l’ombra d’un arbre i es senten a terra. L’almorçar és un tros de pa i dos llesques fines de cansalà viaeta, de la darrere matança que els va baixar sa mare l’altre dia que va anar a vore’ls. El Vicent i la Paca reguen aquesta vianda amb uns glops de vi de Benicàssim, del barral que acompanya el saquet de brena. Amb la panxa un poc més plena els entra l’ensopiment i recolcen l’esquena en l’arbre, dient-se que necessiten descansar mes que sigua una estona.

Queden tantes hores encara… fins que es fique el sol i amague darrere el seu mant de foscor eixe cel tant lluminos i tant blau… tan blau com sempre i tant nostre. I jo tinc que obrir els ulls darrere les meues ulleres de sol, perquè la rutina diària m’espenta i m’obliga a mirar el rellotge. Ja he d’anar-me’n i deixar la imaginació per a una altra ocasió. No obstant em done dos segons mes de gràcia i fantasia: Al meu costat encara puc veure al Vicent i a la Paca, estesos a l’ombra d’aquell arbre fort, que els done bona ombra i te llargues i fortes arrels, afonades en la terra roja i fecunda del nostre Castelló. Del d’aleshores, del d’ara…. del de sempre.

Relat de col.laboració al llibret
de la "Gallata Hort dels Corders"
 de Castelló, en el 2010.


No hay comentarios:

Publicar un comentario