RELATO 8: LLuís, Enric, i sis-cents anys pel mig.

Novela :   "Lluís, Enric i sis-cents anys pel mig".  

Fragmentos de la novel.la con marco histórico, basada en hechos sucedidos en Torreblanca (Castellón) en 1397, cuando en un ataque berberisco, se llevaron prisioneros a la mayoría de los pobladores y una copa con varias Hostias Consagradas. Esto motivó que una armada de la Corona de Aragón viajara hasta Telediç para recuperarlas. Este suceso real, sazonado con otros imaginados, sera el nexo para que una serie de personajes dispares, tanto en temperamento como en Tiempo, hagan juntos un viaje a través de seis siglos, al abrigo de la leyenda del "Sol Robat". 

Enlace facebook de esta novela: https://www.facebook.com/LluisEnric600anys

Començava a clarejar un nou dia d'agost de 1397. Al cel, de to violat, encara es podien endivinar la lluna i alguns estels  (....)  la briseta desprenia olor a bosc, romer, pi, matisa i jesmil… la quietud era inmensa, inabastable… no s’escoltava cap minim soroll, a no ser el suau alé del jove al que no li importava massa aquella fresqueta matinera, tot i vestir-se amb una senzilla camisa de li i un vell calçó de llana. Descalç i desgrenyat, es trobava assentat damunt la pareteta de pedra que protegia el seu menut poble, alçat al voltant de l'església fortificada de Sant Francesc, antiga.....

(.....) sospirava dalt de la pareteta, sense suspitar cóm anava a canviar la seua vida en un tres i no res. De sensilla i tranquila, anava a convertir-se en trepidant i llegendaria. Ni tampoc, ni remotament podía endevinar, que tot alló que pronte li anava a capgirar la vida, l’uniria, passats 224.339 dies, amb un altre jove, valencià com ell.

*****************************

- Ahí jo veig… un xic... un xic cristià... i l'altre es moro... i si vos doneu conter els dos porten en una altra mà una Espasa… si… i eixes altres dos mans que s'ajunten al centre, i que agafen juntes una copa... no es per a brindar... no... rés més lluny que anar de festa... estos dos homes estan lluitant per eixa copa... la volen els dos... i estan dispostos a donar-se mort...  (................................)

- Calla cap de suro i escolta'm: el valuós d’eixa copa no és del metall del que està feta, sinó del que hi ha en el seu interior… Eixe dibuix parla de la llegenda del meu poble... l'historia dels teus avantpassats...

- ¿De quina llegenda parles mare? – va interrompre la filla.

- ¿Es que no et recordes filla?: “La llegenda del Sol Robat...”

*********************************

....  Tot se li va fer fosc... i al prompte, roig, notant-se cóm li relliscava per la front un fil d'una cosa calenta. Es va ficar la mà i va veure que era sang. A terra, sense forces i completament marejat, va pensar que ell mai seria un captiu, perquè de segur… anava a morir ara mateix!.

 

***********************************

I… i aleshores…¡¡¡ aleshores va veure vindre cap a ells com una enorme serp que s’arrossegava per terra!!!!! Però no… no era cap serp… sinó un enorme clavill que s’anava fent llarg, engolin-se tot el que trobava al seu pas: arbres, pedres, roques, matolls… ¡al seu criat i haca!.

El prior es va quedar petrificat, incrèdul davant allò vist, agafat a la soca d’una olivera centenària que tremolava com si fóra una palleta davant la fresqueta del mati; plorant com un xiquet i resant tot el que sabia… i més encara. (.....)

...... ignorant encara que acabava de presenciar uns dels terratrèmols més importants de València… Que molts pobles quedarien devastats. Que molta gent moriria sepultada. Que del castell de Montesa sols quedarien runes. Que el rei Ferran VI, gran Mestre de l’ordre, ordenaria salvar el que es poguera d’entre les runes per portar-lo a València.

 

*********************************

.............. jo era a penes un xiquet de bolquers, però el meu pare m'ho va contar i de fet, ma mare i els meus tres germans més grans van morir... Tanta gent va desaparèixer d’este món que no quedaren ni treballadors en ciutat i camp… això va fer que els salaris pujaren i moltes tasques es quedaren per atendre… mira si la mortaldat va ser gran que el Consell va demanar a la gent dels voltants que vingueren a València per tornar-la a repoblar… 

.... els alguatzils els van reprendre per molestar al veïnat i ells, mentre pegaven a fugir…¡ van anar tirant a terra tot el que trobaven !

Si, eixa va ser la ciutat que Lluïset es va trobar: sorprenent, viva, lluminosa, bruta, sorollosa i.... ¡¡meravellosa!!

*************************************

 El fill li va fer front. Si no el volia al seu costat... lluitaria tot sol… però ell no abandonava a la resta d’homes i joves que s’arremolinaven en la plaça.

En escoltar-lo a Pere se li va parar el cor una altra volta, mentre li mirava aquell rostre jove, quasi angelical, mostrant determinació i al mateix temps horror davant la més que probable mort.

Va mirar de reüll al grup d'homes i joves que anaven reunint-se en la plaça, davant l'església, armats en lo poquet que van trobar a les cases. El Pere no va poder negar-se al fill, i li va donar el ganivet que gastava per a la matança del porc, mentre ell agafava la forca. Però en veure-li el ganivet a la ma del fill... el cor se li va parar de nou. ¿Sabria defensar-se el seu xiquet... o aquell ganivet acabaria clavant-se en el seu mateix ventre? . El cap li va donar voltes i va maleir la guerra i l'egoisme dels homes.
¡¡¡ Aiii Senyor, Senyor del Cel i la Terra!!!!!

 

*************************************

- Ei, xicuelo... ¿Què se t’ha perdut per ací?

L'estranya explicació que va donar l'Enric i la cara roja que se li va ficar, va ser del tot creïble: ningun lladre es podia inventar una cosa així.

- Hoo…oola... bon dia... mire, es que jo... mire, joooo ... he llegit en un llibre que la porta de veritat... d’esta torre... d’esta església... no es la que dona al calvari... sinó que es ésta, la que dona aci... jo no m’ho creia, perquè no ho havia escoltat mai... i clar, a mi m'ha estranyat... jo... mire... volia saber si això es veritat... perquè m'estranya que al llibre fique una mentira... (....)

- Al llibre també fica que açò... esta terra... del pati, era un cementeri...

*****************************

.... Jordi Martorell sorprès per aquella imprevista tirallonga d'exclamacions, imploracions i to desesperat del xicuelo se'l quedà mirant uns instants. Desprès li va somriure i passant-li la mà pels cabells desgrenyats li preguntà:  No recorde el teu nom...

- LLuïset... LLuis de Torreblanca...

(.........) El Jordi se’l va quedar mirant, atonit per la reacció i tot allò escoltat: mentre ell vivia a les ordres del rei, mentre ell havia anat d’un costat a l’altre del Regne d’Aragó, i fins i tot fóra d’ell… aquell xiquet havia estat esperant amb deler la seua tornada.

***************************

Aquella nit va ser llarga i estranya...al cap d’una estona es va sentir una altra volta el timbre de la porta. Era el Marc amb els ulls rojos com a tomates, tot penedit per haver deixat al seu amic anar sol. La iaia Teresa li va dir que no passara pena, que havia estat l’Enric el que voluntàriament se n'havia anat,que les coses venien com venien en esta vida... ah, i que si volia ajudar ara al seu amic... que fera una cosa amb l’ordenador.

***********************************

Abans que la telefonista-policia s’enrullara, l’Adrià li va soltar sense pensar-ho dues voltes... - ah, i parlant en “castellano” perquè el més segur, es que aquella xica fora de la centraleta de Madrid i no entenguera el “valenciano”, i ell no anava a dir-lo tot en valencià per a que la xica, desprès, li diguera que ho repetira tot de nou perquè ella no havia entès res, ja que parlava en “extrangero”. Perquè llavors, si ho havia de repetir tot una altra volta, sí que no li quedarien monedes, ni paciéncia...

*************************************

A veure... el podia escoltar algú si començava a cridar?.

- Auxili, estic ací, auxili, socooooorrrrrr, auxiliiiiii, iiieeeiiii, rebotons... ¿es que ningú em sent? iieeii, que sóc ací... per favor, escolteu-me, per l’amor de Deu, 

I li va vindre al pensament aquell cas (....) del que també van fer una peli que ell es va baixar de l’internet... ¿com es dia? Si... “Cent no sé quantes hores...”. Si... el titul era el nombre d’hores que s’havia passat un jove explorador, que va caure dins un canyó i una roca li va enganxar el braç. Va estar allí cinc dies i quan va pensar que moriria, que ningú aniria allí a trau-lo... va decidir tallar-se el braç per poder eixir... ¡¡¡¡Mare de Deu Senyor!!!! tallar-se un braç... aaii, quin mareig li va entrar. 

*****************************

 1398 - Telediç es trobava a cent-deu quilòmetres d'Algèria. Era una ciutat de mil tres-centes cases, tancades per muntanyes i protegides per muralles inexpugnables. Sols un miracle podia fer guanyar als assaltants. Les naus van anant parant-se davant la ciutat, omplint la totalitat del radi que podia abastar la vista. - Quina impressió…- es va dir Lluís. Era impossible perdre cap batalla amb aquell exercit. Encara què… també s'havia de tindre en consideració aquelles muralles descomunals, com a fetes per gegants…

.... Si totes aquelles armes no servien, sempre es podia fer túnels per baix les parets de la muralla, o fer foc al costat d’elles per descompondre el ciment que les subjectava. Hi havia altres tècniques més curioses – i que en el pas dels segles es podrien etiquetar com armament biològic – com catapultar animals o humans morts per malalties contagioses, amb la finalitat d’extendre malalties que feren sofrir a la població, per acabar rendint-se davant l’enemic.

********************************

- Si, ara vaig.... Jordi.. Què escriu des de fa tants dies?... ¿Sap que te molt bona lletra? … ¿Jo també sabre escriure com vostè un dia?... Li fa falta molt per acabar? (....) 

- I… ¿De què escriu? ¿De què coses parla? I.. Quan sàpia llegir millor… ¿Em deixara llegir-lo?

- Clar que si…, a més, estic segur que t’interessara la història… - i callà un segon per ficar-li un poc de misteri - … en estes pagines es conta tot el que....